dissabte, 5 de juny de 2010

OPINIÓ SOBRE EL LECTOR!


Hi ha tantes lectures com lectors hi ha, tantes mirades com diferents ulls i tantes emocions com les que som capaços d'imaginar. És per això que un llibre que un interpreta d'una manera, el veí, l'amant o l'amic, amb el qual hem compartit capvespres, converses i trobades, ho fa d'una altra.

Aquesta és una d'aquelles novel.les que tenen moltes lectures. Hi ha la òbvia, és clar. Una història d'amor entre un adolescent i una dona una mica més gran, emprada com taquillera de tramvia d'una ciutat alemanya de l'última preguerra mundials, història plena d'erotisme i de comunicació, tant per la fusió carnal, com a través de la lectura que ell fa de diferents llibres que la llegeix.
La història sembla que en un moment s
'acaba, ella se'n va de la ciutat. El temps passa, però l'empremta gravada a la pell i en l'ànima d'ambdós és tan fonda que no la aconsegueixen esborrar.

Llavors apareix el judici. L'enfrontament de nou entre el bé i el mal. Ell, en aquest lapse de temps, s'ha fet estudiant de lleis. De casualitat es troba amb ella, com imputada en un judici, acusada d'haver deixat abrasar en un incendi fins a la mort a dones del camp de concentració d'Auschwitz, a més de ser membre de les SS, guardiana i possible torturadora de moltes presoneres . L'amor, sentit en el seu dia, s'enfronta ara amb la roïnesa d'ella, amb la indiferència que ell sent davant la seva sort, i amb la pena de no haver sabut oferir-li una vida on tot allò no hagués possiblement succeït.


Però ai! la vida segueix el seu curs.
Es pot sentir compassió, empatia (amor d'ell cap a ella) amb una assassina, que ha comès atrocitats? Es pot sentir dolor, davant el sofriment d'ella, d'ell, de la carcerària que li escriu a ell una carta per que si us plau l'ajudi al cap de trenta anys de presó perquè l'ajudi repeteixo, quan surti a llibertat, a portar una vida millor?

Són massa complexos els sentiments, massa trist el desenllaç, moltes qüestions sense resoldre.
Qui era ella? Per què no vol que ningú sàpiga de la seva analfabetisme? Per què al cap dels molts anys passats segueix existint un vincle enorme entre tots dos éssers? Som tots culpables davant la indiferència del que veiem? És millor callar o cridar? Es deu un implicar en assumptes necessaris per a la supervivència general? O és inútil? Per què la vida és tan complicada, tan trist de vegades, tan injusta, tan cruel i tan punyent?
I una última pregunta, Val tot això la pena?

Cap comentari: