divendres, 30 d’octubre de 2009

HISTORIA DELS TROBADORS

Cap al final del segle XII, el senyor feudal del regne d’Aragó anomenat Joan de Croava, es trobava en classe de tir d’arc una matinada d’estiu. Aquest estava casat amb una bellíssima senyora, Mar Leonor, la dama més bonica i deseada de la cort.
Joan de Croava quan va terminar la classe va anar al seu castell on tenia a la seua dona tancada perquè s’havia donat compte que tenia un amant, un trobador d’unes terres properes. El senyor va manar investigar qui era aquell trobador i que el mataren, però el que no va saber mai, es que no van matar a ningú encara que li van dir que si.
El senyor feudal quan es va adonar que el trobador ja estava mort (cosa que era mentida) va soltar a Mar Leonor.
Aquesta trist no comprenia com el seu marit podia ser una persona tan dolenta, brava i feroç. La relació d’aquest matrimoni es va anar allunyant, encara que mai havien tingut cap acostament.
Mar Leonor no sabia que havia passat amb el seu meravellós trobador i eixia totes les nits al balcó on sempre quedava amb ell. Aquesta no comprenia perquè ja mai no va anar a cantar-li davall del balcó, on hi estaria? es preguntava totes les nits.
Va passar un any i la relació entre el matrimoni seguia igual. Mar Leonor va aconseguir oblidar al seu antic trobador, encara que va anar a milers de festes per tal de encontra-ho.
La bella dama de la cort va encontrar a un altre trobador, anomenat Esteve de Castòl, en unes de les festes que hi anava. Aquest anava totes les nits a cantar-li davall del balcó com l’antic trobador i va jurar-li guardar el secret i no perdre la mesura, és a dir, controlar la seua passió davant la gent.
L’amor cortes entre ells era meravellós. Mar Leonor no s’imaginava que encontraria un trobador com aquest, però tot va començar a desvarallar-se.

Va entrar al regne un home anomenat Jose de Saguerà, dient per tot arreu que la senyora feudal es veia amb un trobador davall de balcó del castell feudal.
Tant va ser la rebel•lió que Joan de Croava va manar que fora Jose de Saguerà al seu castell. Van tindre una conversació privada on ningú va saber mai que es van dir.

Al dia següent a l’hora de dinar, com tots els dies va baixar Mar Leonor i Joan de Croava a la sala per a menjar. Aquesta va vore enmig de la taula el cap del seu trobador, l’home al qual adorava. El senyor feudal va dir entre grits mig boig: “la meva esposa no ha de tindre ningú home en la seua vida que no siga jo i si el té, el mataré com a aquest amb les meues propies mans!”. Al moment, el senyor va presentar qui li va ajudar a saber la veritat (el llausenger) i va entrar un home molt conegut per a ella. Mar Leonor es va quedar petrificada i aquesta va caure a terra al matar-se amb un ganivet. Aquesta va morir perquè no va aguantar la situació, l’home que estimava estava mort amb el cap esquarterat en la taula del seu castell i l’home que va entrar era… L’ANTIC TROBADOR SEU!, al que tant va estimar i va sufrir per ell.


POESIA TROBADORESCA (els trobadors i les trobairitz)

La Història ens demostra com amb el pas del temps van canviant els estats, els pobles, les formes de vestir... i també ens mostra com canvia allò que per a la gent és més important, la seva escala de valors. Va haver una època, fa molt temps, en la qual el més important va ser l'Amor. Va ser una època de dames i cavallers, de llegendes i aventures, de música i cortesia, de grans reines i cofradies misterioses, de llum i de tenebres, en la qual els horitzons del cor es van eixamplar fins al inconcebible: va ser l'època dels trobadors.

La poesia trobadoresca (segle XII i finals del XIII) és la primera mostra de literatura culta, d’alta exigència artística, en llengua vulgar a l’Europa cristiana. La producció d’aquesta és el primer exemple de lírica culta d’autor laic en llengua romànica, concretament en occità. La seua aparició a les petites i grans corts aristocràtiques d’Occitània va suposar que el fenomen fóra batejat amb el nom de "Renaixement del segle XII". Va ser un moviment poètic que influirà decisivament en els països veïns i que serà indispensable per al comprensió de tota la poesia posterior.
Com el seu propi nom indica, es desenvolupa en la cort on tracta de representar el plànol amorós (el senyor feudal és l'amo dels seus vassalls on l'estimada ha de ser la senyora i l'ama de l'amant que és el vassall). Però a més, és indispensable per a l'amor cortès, que l'estimada sigui una dona casada, pel que l'amor cortès es converteix en un amor adúlter. Ara bé, si tenim en compte que en l'Edat Mitjana el matrimoni no es contempla com la lliure elecció de dues persones que s'estimen, sinó com un pacte social, l'amor cortès passa a ser l'amor veritable, el fruit autèntic de l'amor pròpiament dit.

El primer gran autor de poesia trobadoresca és el comte Guillermo de Poitiers (1071-1127), també conegut com Guillermo IX de Aquitania.
Una trobairitz que va destacar va ser la Comtessa Beatriz de Dia.
http://www.youtube.com/watch?v=Dt8dWGH7nf0

Els trobadors no tan sols redactaven el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componien la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. Els trobadors eren, doncs, músics i poetes alhora. Ells no és que segueixen seriosos o no, sinó que aquests guarden el secret i prometen no perdre la mesura davant de la gent,és a dir, controlar la seua passió. L’objectiu del trobador és galantejar a la seua midons per aconseguir favors, amor o protecció. La resposta de si els trobadors són menys misògins que els seus contemporanis, jo contestaria que si, perquè els trobadors rebutgen els relacions sexuals amb la seua midons, encara que tant que tindra relacions sexuals, però amb la seua midons tenia un amor cortès.

Les trobairitz, per la seva banda, també canten als cavallers i trobadors, no pas als seus marits. Si la parella accepta aquest amor neix entre ells una complicitat perfecta. L'amor cortès és secret, ja que la dama ha de guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar al seu marit. L'amor, doncs, és perillós. Aquestes, que eren mullers i filles de nobles, escrivien poemes directes i sensuals, que valoraven de l'amic sobretot la fidelitat.

L’estatus real de la dona a l’edat mitjana no es corresponia amb l’elevació de la dama de la poesia de l’amor cortès. Tot al llarg de l’edat mitjana les dones foren els peons del homes. Segons la classe a què pertanyien, visqueren en diferents estats de confort o de misèria. La situació històrica d’Occitània és fonamental per a explicar per què hi va haver trobairitz. Tres factors hi van ser determinants: les croades, les lleis d'herència i el comerç.

Jo crec que en la actualitat, ningú estima més ni menys quan s'estima de debò. Segons el meu punt de vista quan un ama a una persona, s'estima i això no ho canvia ningú!

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Estimar és trobar en la felicitat d'un altre la teua pròpia felicitat!

Què és l'amor?, és una pregunta que ens podem fer sovint i en la majoria d'ocasions no hi ha resposta per a una pregunta tan complicada. És algo sense definició, és segons com ho veges dins del teu cor.L'amor és bogeria. És un estat d'estancament d'oblit de tot, perds la noció de temps, no veus, no escoltes no sents, solament penses en això, però estar enamorat és una de les millors coses que et poden passar en aquesta vida.


Jo sincerament no creec que es puga viure sense amor, perquè és el que mou al món i ens fa sentir vius i estimats. Moltes persones pensen que la
vida té altres estímuls importants, per a uns el treball ho és tot, per a uns altres el creure que existeix una mica més allà... La pèrdua de l'amor de vegades pot enfonsar-nos en el més profund i és llavors quan no hem d'oblidar que ací fora existeix algú que moriria per tu, és llavors quan el saber que podem tornar a estimar ens mantindrà a flotació. És per açò pel que creec que el desig d'amor i d'estimar no pot tenir edat ni fi, aquest desig és més meravellós.

Moltes vegades es diu que l'home o la dona estimen més que l'altre, però jo creec que ningú estima més ni menys quan s'estima de debò. Segons el meu punt de vista quan un ama a una persona, s'estima i això no ho canvia ningú, el que passa és que tots estimem de forma diferent. Una vegada algú em va dir que el fet que algú no t'estime com vols no significa que no t'estime amb tot el seu ésser. Som singulars i diferents, però tant l'home com la dona tenen capacitats sorprenents d'estimar, és qüestió de traure el que duem del nostre cor.

Creieu que es fa tot per amor? Sincerament creec que si és de debò aqueix amor, i no una simple il·lusió o obsessió, llavors si val la pena fer fins a l'impossible.

Vaig a contar-vos una història on es pot veure clarament que hi ha persones que donen tot per amor, fins i tot la seua vida.
Açò era una història d'una parella de xics que anaven en una moto. Anaven molt de pressa i la xica li va demanar que baixara la velocitat perque estava espantada. El xic li va dir que era divertit i que s'agarrara fort a ell. Ella li va dir que no era divertit i que per favor que baixara la velocitat. Val! li va dir, però primer digues-me que m'estimes. Li va dir que ho estimava i després li va tornar a repetir que fóra més a poc a poc. El li va demanar que li fera una abraçada molt fort i ella se l'hi va donar. Després li va dir que li llevara el casc i que l'hi posara ella perquè li molestava... i així ho va fer.
AL DIA SEGÜENT EN EL PERIÓDIC: Una moto s'ha estavellat contra un edifici per una fallada de frens. Solament ha sobreviscut una de les persones que anaven en ella. (La veritat era que el xic a la meitat de l'autopista s'havia adonat que els frens no reaccionaven, però no volia que la xica ho sabera. A si que li va demanar que li diguera que ho estimava i que li fera una abraçada forta (ja que anava a ser l'última vegada) després d'açò li va demanar a la xica que es posara el casc perquè ella visquera encara que açò implicava... la seua pròpia mort).