Crònica 2n ESO

Havia passat uns dels estius millors de la meua vida i ja tocava poner-se a la rutina de l’institut una altra vegada.
Encara que quan estas en l’escola desitjes les vacances, ningú pot dir-me que quan arriba setembre tothom desitja tornar a vore els seus amics en l’institut.
Encara que l’últim any havia arribat nova a l’institut i ja sabia com anave tot, els nervis del primer dia no es poden remeiar.
Aquest curs va ser diferent, ja que quan vaig vore les llistes de la meua classe vaig vore que m’havia tocat amb tots els meus amics de l’escola!
Vaig despertar-me, com sempre, molt abans de l’hora. Em vaig ficar unes de les millors ropes i vaig quedar amb les meues amigues en la meua plaça. Des d’estiu no ens veiem i teniem molta il·lusió i ganes de començar aquest nou curs les quatre juntes de nou!
La nostra tutora va ser Encarna, professora de castellà, a qui ja coneixia de l’any passat. Hi havia un problema, i era que en la meua classe erem unes trenta persones! La tutora ens va explicar que aquest any hi havia que fer “desdobles”, es a dir, la classe completa en algunes assignatures es partiría en dos per ordre de llista. A mi em va tocar en el segon grup de la M-S, jo sòc Olivares. Vaig estar un poc trista perquè la meua millor amiga, Lorena, estava en l’altre desdoble pero tampoc em podia queixar perquè anava amb Laura Ripollès e Ivan.
Els professors d’aquell any em van agradar més, menys una professora de Valencià anomenada Sònia que em va suspendre una evaluació per faltes d’ortografia! Recorde a aquella professora amb molt d’odi, perquè ha sigut l’única que em va suspendre una assignatura!
També recorde a un professor anomenat Jaume, de música, amb molt d’afecte. Les seves classes se'm passaven volant i el que més m'agradava era fer classes de relaxació, eren super divertides! Recordo una anècdota que ara em fa gràcia recordar-la: Ivan i jo estàvem barallant-nos (de broma) amb les flautes de música, i en un cop quan el m'anava a pegar, jo amb la mà vaig tirar la flauta a l'aire. Justament la flauta va caure sobre el professor i tothom es va quedar callat, no sabiem que fer. Ens va castigar enviant-nos 50 còpies i jo tonta les vaig fer totes i Ivan no. Quan arribem al dia següent, Jaume em va dir que no hagués fet falta fer-les!

Tot anava meravellòs aquell any, el meu rendiment d’estudi era esplèndit i en bàsquet també, ja que em van cridar per a les proves de la selecció valenciana. La veritat que no em podia queixar en aquell moments de res!
Els mesos passaven i un cap de setmana abans de nadal tenia un torneig en Madrid de bàsquet amb el meu equip. Aquell torneig ho recordo amb moltísim de fred i també perquè vam anar a vore un partit dels Estudiants. Als dos dias de l’arribada al vore les notícies de sobte em vaig enterar de que va nàixer la segona filla dels prìnceps d’Asturies, Sofia.
Ja arribava nadal i les vacances les agafava amb molta il•lusió. Encara que ja era major m’agradava moltísim la nit de nadal per la il•lusió de les meves cosines menudes pels regals. Aquella “nochevieja” la recordo amb molta felicitat ja que el pare noel em va regalar el meu primer telèfon mòbil! Aquell telèfon era roig i comparat amb els d’avui en dia es molt molt vell.

Les setmanes d’institut seguien passant i la rutina també. Els caps de setmana per a molts eren un descans, però per a mi no perquè sempre anava de partits per allí i per allà i quan podiem ens anàvem al poble a vore a la família.
Vull destacar un fet important que va ser la desaparició de Madelein Mcann on tothom es va movilitzar per intentar encontrar-la.

Al poc temps va arribar les festes de la Magdalena, festes on s'hi commemora els orígens de la ciutat recordant el trasllat de la ciutat des del turó de la Magdalena fins al pla fèrtil litoral en 1251.
Aquell any vam canviar el nom i les samarretes de la nostra colla, ara ens anomenavem “Els colgats”. La veritat que aquell any si que vam disfrutar a muntó ja que erem molts en el grup.

Després de la magdalena no quedaven molts dies per a les festes de Setmana Santa però en eixes dues setmanes teníem molts exàmens.
Pasqua va coincidir amb un torneig que tenia a Eivissa amb el meu equip de bàsquet. Aquell any i aquell torneig va ser el millor de la meva vida i es pot definir

amb una sola paraula, INOBLIDABLE. No podria explicar el per què, ja que seria molt difícil explicar tot el que recordo d'ell. Vam quedar les primeres i en aquell torneig anaven equips de tot Espanya, era un orgull per a mi guanyar. Una anècdota que recordo i que sempre que parlem d'aquell meravellós torneig es riu tothom és: en el partit de la final, el meu equip en el marcador era el de la part de l'esquerra i l'altre el dret, durant tot el partit vam seguir així fins que en el t ercer quart el van canviar . Tothom es va adonar però jo no! Als deu minuts del final del partit, estàvem guanyant de 3 punts, però jo com llegia el marcador al reves pensava que anàvem perdent. La meva entrenadora va demanar temps mort per dir-nos unes jugades i jo estava trista. Ella ens deia tota l'estona que el joc el “ferem llarg" (que passés el t emps) i jo no comprenia perquè deia això si estàvem perdent! Quan l'àrbitre va xiular el final del partit jo em vaig dirigir cap a la banqueta trista amb ganes de plorar i de moment totes les meves companyes em van començar a abraçar, no entenia res!

L’institut la veritat sempre m’ha anat molt bé i no he tingut mai problemes i aquest curs anava igual.
Al final de maig coincidia la fase final de la meua lliga (aquell any vam arribar molt lluny) amb l'excursió de l'institut a Castilla. Algunes amigues del meu equip van renunciar a una de les dues coses, però jo i dues amigues més vam anar a l'excursió i dues dies abans d'acabar el viatge, van venir els pares a per nosaltres. L’excursió va ser impressionant i més perquè la va organitzar Toni Beltrán i ens deixava molta llibertat. Em recordo de les nits…eren molt gracioses, perquè tothom s'escapava de les habitacions, fins i tot per les finestres!
La veritat que no va ser una bona idea anar a les dues coses ja que en els partits no rendia com sempre perquè estava molt cansada de pernoctar en l'excursió.

Quan ara algú em pregunta, qual ha sigut la teua millor classe d'ESO? Jo sempre dic el mateix, el “desdoble” de 2n d'ESO.

Quan faltaba alguna professora o entre hores la nostra classe era un show! Sempre estàvem fent travesures i las recorde amb molt d’afecte.

Segur que a l’altre curs ens esperava més!

Crònica 1r ESO

Per fi va arribar el primer dia d’institut amb el que tant vaig somniar. No vaig poder dormir en tota la nit! Pel matí vaig despertar-me molt abans que sonés el despertador i no parava de pensar com seria aquell dia.
Vaig vestir-me amb una falda baquera i sinó recorde malament, amb una samarreta rosa. La presentació de l’institut començava a les 10:30, encara que amb les meues amigues vaig quedar a les 9:15 en la meua plaça, totes estàvem il·lusionadísimes!
Pel camí vaig quedar amb les meues amigues de básquet, ja que aquell any anàvems juntes al mateix institut, cosa que m’agradava moltísim.
Recordo que quan va tocar el timbre, tots vam anar a la sala d’usos múltiples i més tard cada un se’n va anar a la seua classe.
El meu profesor s’anomenava Eduardo i la classe no m’agradava molt ja que tots els meus amics de l’escola anàvem a una altra, menys tres amigues i jo.
El dia es va passar molt rápidament i va ser molt estrany.
Quan vaig arribar a casa mentre menjàvem, la meua germana i jo vam contar com va ser tot aquell matí.
Començava una nova etapa en la meua vida, l’ESO!

Les primeres setmanes van ser molt tranquil·les. Tots els professors es van presentar, ens contàvem els percentatges de la nota, quins llibres anàvem a llegir per trimestre, com volien les llibretes…
Hi havia una cosa que m’agradava moltísim i que recorde amb molta felicitat, que era que els nous professors en digueren: Laura Olivares?…Olivares? Tu ets la germana de Gloria veritat? Olivares no hi ha cap! A mi en feia molta il·lusió que em recordaran com a germana de Glòria, ja que ella sempre ha sigut una bona estudiant en aquest institut.

Al mes ja va començar les classes de veritat! Els primers exàmens me'ls vaig preparar moltíssim i recordo que vaig sacar molt bona nota.
D’altra part, també vaig començar la nova temporada de bàsquet amb un equip nou! La nostra entrenadora va ser Arantxa, unes de les millors que podiem tindre i amb la qual vaig tindre, i tinc, molt d'afecte.
Hi havia un professor del que mai m’oblidaré anomenat Toni Beltrán, amb el qual vaig aprendre molt i vaig tindre les millors classes de ma vida.
Com la meua classe era molt menuda i erem molt pocs, uns dotze, tothom ens vam conèixer i encara que no m’agradava al principi gens, durant el curs vaig canviar d’opinió.
Amb les quatre amigues de la meua classe de l’escola, encara que sempre vam anar juntes i mai em fet moltes molles, la nostra amistat va canviar de la nit al dia. Ens vam fer inseparables i en aquella classe va nàixer una gran amistat entre nosaltres que avui en dia encara perdua.

Van passar el mesos i recorde perfectament que el 31 d’Octubre de 2005 que era l’aniversari del meu pare i va coincidir amb el naixement de la princesa Leonor i just a l’altre dia m’anava de viatge. Viatge que vaig fer amb els meus pares i germana a Conca en el pont de Tots els Sants. Va ser únic e inolvidable!
Més tard va arribar Nadal on tothom l’esperava amb impaciència.
Aquella “Nochevieja” em tocava passar-la al meu poble, ja que cada any em toca passar-ho aqui a Castelló o al poble amb la família d'allà.
Jo li contava a les meues cosines com era el meu institut, com m'anava tot… i jo em creia major per deixar ja l’escola, encara que segur que elles es reien perquè en realitat passar a l’institut és ser la més menuda de “l’escola gran”.

L’institut m’anava molt bé, però des de que els professors em van dir que aniríem d’excursió a Port aventura, solament pensava en això.
Prompte van arribar les festes de la Magdalena i recorde que tenia el braç enguixat. Va ser el primer any que sortia asoles amb les meues amigues i fins i tot ens vam fer unes samarretes anomenades "Sin Comentarios", encara que no el podiem disfrutar tant com ara ja que solament teníem dotze anys.
La tornada a la rutina després de Madgalena va ser dura, perquè acostumades a gitar-nos tard i després despertar-se prompte… encara que això sempre pasarà!
A les dues setmanes van començar, les vacances de Setmana Santa. Jo com sempre em vaig anar al meu poble on en aquestes festes fan unes processons super boniques.

Van passar el mesos i va arribar el 30 de maig, el dia del meu aniversari! Com sempre els meus pares i la meua germana em desperten cantant-me “Feliç Aniversari”. Recordo que aquell any uns dels regals més bonics i que encara guarde, va ser una polsera d'or de la meva iaia.

Els exàmens finals no van ser molt extresants i per a l'estiu no em van enviar deures perquè tenia tot aprovat amb bona nota. Els meus pares no es podrien queixar!
A l’última setmana d’institut vam anar a Port Aventura d’excursió. Recordo que no em vaig voler muntar a “Dragonkan "perquè em feia por, encara que tot va ser molt divertit perquè anar amb els amics a qualsevol lloc a tots ens agrada!

M’esperava un estiu molt bo i jo ho esperava amb moltes ganes!
Encara que molta gent digui que hi havia molt de canvi de l'escola a l'institut, jo no penso així. Si que és veritat que no és el mateix, els exàmens són més difícils, hi ha més assignatures, hi ha que fer més treballs ... però el canvi no era tan gran com jo esperava.
La veritat es que estava molt agust en l’Institut!
La despedida amb les meus amigues va ser molt bonica i savia que anava a trovar-les a faltar moltísim. Cada una ens anàvem als nostres pobles, però al curs que bé ens esperava més aventures!

MAGDALENA!

Les Festes de la Magdalena són les festes majors de Castelló de la Plana. Es commemoren els orígens de la ciutat, en record històric del trasllat de la ciutat de la muntanya al pla fèrtil. Molt més tard ha tingut influència de les falles i es planten gaiates a la ciutat.

Se celebren el tercer dissabte de quaresma, en l'actualitat diumenge, i se celebra un pregó, una desfilada de penitents, una desfilada de gaiates, però l'acte central es la romeria de les canyes". En aquesta romeria pugen a l'Ermitori de la Magdalena, acte simbòlic on els castellonencs es reafirmen com a poble.

ERMITA DE LA MAGDALENA

Aquesta festa per a mi es la millor i la que més disfrute.
No te comparació amb totes les demes festes, aquesta es ÚNICA! La tradició es anar el primer diumenge de festes a la romeria caminant i jo sempre la faig. Tothom aviu en dia s'ajunten en les anomenades colles i la mia es diu "Així de Simple".
La Magdalena 2010 ha sigut una de les millors de la meua vida i espere repetir.

TOM BOMBADIL

BÀSQUET!

EL BÀSQUET

El Bàsquet no es mira, es gaudeix.
El Bàsquet no es practica, es sent.
El Bàsquet no agrada, s'estima.
El Bàsquet no és un esport com els altres, és únic.

El Bàsquet no es pot comparar, ni sentir. Ni tan sols es pot parlar de Bàsquet així com així.
Per parlar de Bàsquet, no n'hi ha prou amb haver fet cistella un cop, ni dos, ni mil. Cal molt més.
Bàsquet és allò que se sent. Bàsquet és allò que es gaudeix, que mai avorreix. Bàsquet és allò que es porta dins, a l'esquerra, al cor. Bàsquet no és mirar un partit i cridar quan l'àrbitre s'equivoca, potser Basket sigui aplaudir quan acabi una possessió després de 24 segons defensant fins a morir. Bàsquet no és cridar quan un jugador es penja del cèrcol, potser Bàsquet sigui adonar-se que després de 24 segons defensant, i recuperar la pilota, tens 24 segons més per organitzar un atac que al final aconsegueix acabar amb dos punts.
Bàsquet no és guanyar un partit i saltar sense parar, Bàsquet és saludar a tots aquells que t'han ajudat a poder jugar aquest partit: rivals, àrbitres, companys i públic. Bàsquet és agrair a tots els jugadors, els que han passat, els que juguen i els que arribaran.
Bàsquet és estar preparat per entrar a pista, sigui quin sigui el marcador, a falta de 5 segons, i donar-ho tot. Bàsquet és aprofitar totes les oportunitats al 100%. Bàsquet és estimar la pilota, tractar-lo bé i no deixar-lo escapar sense que passi per la xarxa. Bàsquet és no rendir-se. És duresa. És combatre. És guanyar.
Bàsquet és veure l'escut del teu club i donar la vida per aquest a la pista. Bàsquet és veure els colors de la teva samarreta i sudarla. Bàsquet és gaudir cada segon que corre del cronòmetre, gaudir amb cada tir lliure que llances, gaudir amb cada so de la pilota al botar contra el terra o al rebotar contra l'aro, gaudir de cada jugada al màxim, sense perdre cap detall. Bàsquet és respecte. Sentir com els teus peus tornen en contacte de nou amb el parquet. Veure com la pilota comença a baixar. Escoltar el so de la pilota passant per la xarxa, sense tocar tan sols el cèrcol. I llançar una altra vegada, fins a fallar. Bàsquet és tristesa en veure una lesió llarga, i alegria en veure els teus companys guanyant sense tu i dedicant la victòria. Bàsquet és donar les gràcies. Gràcies marcador per ensenyar-me a guanyar i perdre. Gràcies línia de triple per que des de més enllà de tu tinguin més valor. Gràcies tauler per ensenyar-me que rebotant aquí la pilota entra més fàcil. Gràcies zona, per no deixar-me estar tres segons dins teu. Gràcies cèrcol, per tots els tirs que han entrat plorant. Bàsquet no és plorar en perdre, és plorar quan s'és un perdedor.
Bàsquet és llançar cada tir com si fos l'últim de la teva vida.



eqiipo =)

DIARI DE TIRANT LO BLANC!

Hola estimat diari,
Avui estic molt contenta perquè per fí he acabat el llibre de Tirant lo Blanc!
La veritat que se m'ha fet una mica llarg, però ja esta tot fet.
Vaig a contar els tres últims capítols del llibre.

CAPÍTOLS XII-XIII-XIV

En aquest capítols es narren el final del llibre i... el final del contacte entre Tirant i Camesina, ja que aquesta no sabrà més d'ell.
Si sóc sincera, aquest capítols són els que més m'han agradat. Són els més interessants, no tracten quasi de guerra i van al gra.
Plaerdemavida va dir davant de l'Emperador que Carmesina es podria casar amb Tirant. Quan llegia això no m'imaginava que acabaria el llibre així, sinò que alfinal es casarien. La veritat que posiblement haguera passat això si la Viuda Reposada no haguera estat en mig remenant-lo tot.
El personatge anomenat, Viuda Reposada, fa el possible per a separar-los i pense que és la pitjor persona que Tirant s'hagi pogut trobar. Encara que ella estava perdidament enamorada d'ell i és clar que en l'amor val tot com en la guerra, pense que fins a un cert punt. Si la Viuda Reposada pensava que Tirant podia acabar estimant-la coneixent el gran amor entre el i Carmesina, estava una mica boja! Una cosa és que tingues posibilitats amb l'home que estimes i ho fas tot per aconseguir-lo, però altra cosa es que aquell home per res del món t'estimaria de veritat i fas coses solament per fastiguejar i que el no sigui feliç si no és amb tu (això és el que fa la Viuda).
D'altra banda també vull destacar a Plaerdemavida, però pel contrari que a la Viuda, per ajudar a la parella!
Plaerdemavida, no se si per conveniència o solament per a ajudar, feia l'impossible perquè Carmesina arribés als braços de Tirant. Amagava a Tirant en la cambra on Carmesina es dutxava, agafava la mà de Tirant i recorria el cos de Carmesina mentre aquesta dormia...
La consequència d'això últim, va ser que Tirant perquè ni l'Emperadriu ni l'Emperador el veiessin es va tirar per un terrat, però com li faltaven 12 cm de corda, en caure a terra es va trencar una cama. Són gracioses les escusas que posen: Carmesina que cridava per una rata i Tirant que s'havia trencat una cama perquè un cavall s'havia caigut damunt d'ell.
D'altra banda, la Viuda Reposa ens mostra la seua intel·ligència i astucia quan va planetjar el seu pla. Primer li va dir a Carmesina que Tirant volia ponar-li una cosa de profit, que era la seua confident, que volia segrestar Carmesina a les seves terres... Després li va dir a Tirant que Carmesina es jeia amb Lauseta, esclau negre, i que estava embarassada! Encara que aquest no s'ho va creure en un primer moment, quan la Viuda va fer el seu pla (manar fer una careta com la cara de Lauseta i fer com un "joc" on "aquest" tocava a Carmesina mentre Tirant ho veia des d'una casa propera) si que s'ho va creure.
Però la idea de la Viuda no li va sortir com esperava. Si que és veritat que els dos enamorats desconfiaven l'un de l'altre, però tot va acabar molt malament! Tirant es va anar a lluitar sense acomiadar-se de Carmesina i en la nau es va assabentar, gràsies a Plaermavida que va fer que portessin la disfressa perquè s'ho cregués, que tot era mentida!
Ja era tard tot això!
Per culpa del mal temps i del mar, molts vaixells es van enfonsar i el de Tirant a poc a poc s'anava omplint més i més.
Carmesina ja no va saber res d'ell...



Açi s'acaba la història, però la veritat que és el final d'aquest llibre que he llegit, perque en altres continua.
Adeu estimat diari, fins a una altra!

DIARI DE TIRANT LO BLANC!

Estimat diari!
Ja em falta poc per acabar el llibre :)
Avui he llegit dos capítols més.

CAPÍTOLS X-XI

En aquests capítols trobem l'última lluita entre els turcs i grecs, on acaben presoners el Gran Caramany i el rei d'Índia, una treva proposta pers turcs i un poquet més d'amor.
Primer, vull explicar la batalla que va ser per mar, on els turcs que tenien 23 naus, 4 baleners i 4 sageties van fugir perquè creien que els grecs tenien 74 naus.
En veritat els cristians només tenien 12 naus i 3 galeres però tots els vaixells del mar (naus, galeres, barques dels pescadors, barques que no tenien ni veles...) es van posar una llanterna a popa i com era de nit, els enemics pensaven que cada llum era una nau.
Aquesta estratega va ser molt bona perquè la veritat si els turcs no les hagueren cregut, segur que hagueren perdut la batalla perquè eren molt menys homes. També crec que va ser molt bona idea que descarregaren les naus per anar més depresa, consell que el va donar Galançó.
Per altra part, les propostes pels turcs van ser molt important.
Primer deien que donaven una treva de 3 meses per mar i terra perquè Tirant es puga recuperar (estava ferit en el braç i cuixa), que donaven moltísim ducats pel rescat del Gran Caramany i el rei d'Índia i que Carmesina es casara amb el Soldà i així s'acabaria tot i serien aliats.
L'última proposta segurísim que a Tirant no li va fer res de gràcia, pero menys mal que solament, de moment, havíen signat la primera proposta.
D'altra banda, seguix els jocs entre els enamorats. Aquest va entrar en la seua cambra sense permis sabent que si el trobaven li podien acusar de deslleialtat. Primer van tindre el perill de l'Emperadriu i més tard el de l'Emperador, però no li van descobrir ningú.
Hi ha una cosa que em fa molta gràcia! Com potser que mani Tirant bordar la calça i la sabata amb les quals va tocar el lloc prohibit de Carmesina? Tanta importància té per a ell?
La veritat que m'agrada la frase que posa en ella: "No hi ha virtut que ella no tinga".
Tirant si que és un home enamorat!

T'escriuré!
Fins demà estimat diari.

DIARI DE TIRANT LO BLANC!

Hola estimat diari!
Altra vegada t'escric, ja que he llegit un capítol més!

CAPÍTOL IX

En aquest capítol es deixa darrere un poc el tema de guerra per a centrar-se més en el d'amor.
El capítol comença amb l'explicació del somni de Paerdemavida de la nit passada. Aquesta conta els fets com de veritat havíen passat encara que ella, no se si per a advertir de que les havia vist i altre dia tinguessin més cura o solament perquè de veritat volia contar el seu somni. En ell explicava els moments sexuals de Estefania amb Conestable i com Tirant va respectar la decisió de Carmesina de no fer res.
Jo realment no les haguera contat res i meny amb tots els detalls.
La reacció de Tirant acatant la decisió de la filla de l'Emperador pense que va ser molt honrada, perquè encara que no van fer res, ella li va dir que li guardaria la seua virginitat.
D'altra banda, ja que Joanot Martorell sempre te un lloc per al tema bélic, en aquest petit capítol també hi ha una batalla.
Van lluitar contra sét naus genoveses amb poc esforç i sense morts.
A un presoner, després de parlar amb ell, li va donar alguns regals i el va alliberar. Tot allò perquè tal com diu ell: "Doneu als roïns perquè parlen bé, doneu als bons perquè no parlen mal".

T'escriure prompte!